Damunt del cel blau hi havia un convent tirant a verd que deia coses molt grogues per un dia tan negre com aquell. L’arc de sant martí no era ben bé poca cosa en un dia tan il·lustre, i les gavines volaven blanques com sempre i la memòria dels altres era més fina que de costum. Tot embalat per una cortina suau i punxeguda, com en una casa de paper de vidre, i tenint a mà sempre un got d’aigua per si calia glopejar. No fos que ens engargusséssim tots pelgats amb tanta mala baba…
Jo no voldria faltar a la veritat i ni tan sols deixar alguna cosa sense dir, però tot aquell dia va passar com si d’una calamitat es tractès, sense gaire més glòria que una pansa en una figa, com un tros de carn a la boca d’un enciam.
Dixit.
—————————————————–
Això és tot el que hauria volgut ( )
…
i no sóc capaç de dir-t’ho.
Verbs que em fallen
i deixen el nucli intacte;
tot resta igual que al principi
i la intranquilitat m’intranquilitza,
i no sóc capaç de dir-t’ho
i me n’adono que sóc home mort.
I potser és el que he de ser.
——————————————————
a mode de post-data:
Un simple click, i m’esborres.
Un simple silenci, i m’ignores.
…no cal complicar-ho massa.
Aprofitant el púlpit d’aquest meravellós bloc, em faré una mica d’autobombo, que per alguna cosa en sóc el seu únic lector:
Acaba de sortir al carrer el meu primer disc. Sí sí! Ho has llegit bé! Un EP de 7 cançons que ha costat anys i panys de gravar, però que finalment ha vist la llum. Es pot comprar i descarregar gratis al web de Subsòl.
PD. Les cançons no són tan alegres com aquest bloc, però són molt maques.
Penjarem l’últim xarcuter
amb els budells de l’últim vedell.
M’agrada el meu bloc perquè és meu,
perquè fluctua suaument entre les 0 i 1 visites,
perquè si l’acaricies t’ignora, i si s’anima
et diu un ¡benvingut! enllaunat.
res especial. però és meu.
i no se sap valdre per ell mateix (eliselis).
jajajajajajajajajajajajaj!!!!!!
La vida és com un caixa de bombons
no perquè no sàpigues quin et tocarà;
sinó perquè esperant el que més t’agrada,
et toca el que més fàstic et fa.
Avui he caminat dins la boira.
No hi veia un pas avant
ni un enrera
i es podria molt bé dir
que he conegut la pluja.
Les ombres devenien homes
i els homes, ombres
i com l’infant he après que
la vida és misteriosa.
La barba se m’ha humitejat d’aigua
que he anomenat Història.
Heus aquí, condensada,
la vida dels homes.
M’ho sembla a mi o la Terra és plana? I no ho dic en sentit figurat, sinó literari. Si ho afirma Quimi Portet, qui sóc jo per desmentir-ho?
Seriosament, anem a sopar? Au va, digue’m que sí! Tu ja saps com anhelo estar amb tu. Omple’t la boca d’aire i bufa un sí! Dibuixa una paràbola al voltant de l’univers com un arc de sant martí!
La Terra és plana. Ho sé. Perquè quan ahir vaig anar sol fins el final, gairebé caic daltabaix.
Paraula d’honor.
Encens una primera cigarreta,
I no és que t’agradi, però et fa gràcia.
I ja en dus dos, i penses
“tampoc està tan malament”,
i continues, i ja en dus deu i vint i trenta…
i de cop ja fa un any que fumes
però no has escrit ni una línia
i tot i que no t’agrada, continues,
perqué no te n’adones que ha passat tant de temps.
I els amics et pregunten que si fumes,
I tu continues responent que no.
I ja van deu anys i tot sovint encara et dius
que serà l’última, perquè en el fons et fa fàstic.
I cada cop que n’encens una altra
Penses en el teu avi,
Que fumava la mateixa marca:
La de l’home erecte.
I fas cinquanta anys, i els amics et diuen
Que et conserves bastant bé,
Però que aquesta barba ja s’hauria de retallar,
I tu els demanes que, si us plau,
Que si volen fumar millor que surtin al balcó,
Que en aquesta casa no s’hi fuma,
Però encara no caus en si l’accent era obert o tancat.
I celebres les núpcies de plata, i s’acosten les d’or
I tu encara en fumes tres o quatre d’amagat,
I la teva filla gran es queda embarassada
I li recomanes que deixi de fumar,
I tu ja ets avi i t’acostes als vuitanta,
I no estàs gaire bé però no saps perquè.
El paràgraf encara no s’ha acabat
I t’encens una última cigarreta
Abans d’anar-te a fer unes proves
A veure si troben què és aquest mal que hi tens al pit,
I a la teva festa de comiat,
Amb els pocs amics que encara et queden,
Recordes que tot això va començar
Perquè volies ser escriptor.
Et vull veure.
Veure, m’entens?
El que dic és que et vull veure,
Però no sé si sóc suficientment clar.
Veure’t, m’explico?
Així, tal com ets, tota tu,
Veure’t.
A veure… anem per parts,
Vull dir que et vull veure,
Vestida dalt de l’escenari
I despullada dins del meu llit.
Veure’t, està clar!
Veure’t, carai!
No vull cap altra cosa,
És així de fàcil,
Infinitiu amb pronom feble en segona persona:
Veure’t.
Espera, fem-ho més fàcil.
Que em vols veure?
Convoquem a tots els vivents-morts i malalts terminals a la processó del Primer de maig que gloriosament tindrà lloc a les 11h a la fossa habitual. Els nostres sants dirigents ens beneiran i purificaran per un any més i junts pendrem la santa comunió de l’espectacle.
En el nom del Patró, i del Filòsof, i de l’Espectacle Sant. Amén.
Mort als vius!
Vida als morts!
Un vivent-mort
Quan arribis, el primer que faré serà obrir els enterenyinats porticons del meu balcó i deixar entrar l’escalfor del teu dolç matinar d’agost.
Tot seguit, amb els ulls encara vidriosos del darrer somni d’estiu, em fondré lentament com la neu de finals d’abril i començarà un nou jorn…
el nostre.
……….
em vas dir que era un sol,
i no se’m va ocòrrer res millor que
contestar que tu la lluna.
i ara, penedit,
vull rectificar les meves paraules.
doncs no vull que com sol i lluna
ens perseguim per l’immens paradís celestial
sense mai ésser capaços de trobar-nos.
més aviat voldria ser com el dia i la nit,
que tot i la seva independència
es troben a l’albada
i al capvespre
i, tendrement,
es fonen, i es tornen un, i es confonen…
per després cadascú seguir llur camí,
sabent que la grandesa d’aquest instant
es repetirà eternament.
……….
Pren-me tot:
Des dels llavis que et besen
fins als dubtes i les pors absurdes;
doncs aquest rusc d’inconfessats sentiments,
aquesta teranyina on tan s’hi arrapen
papallones com borinots…
… sóc jo.
Pren-me tot,
no et deixis ni les engrunes.
……….
I
Si cregués en la propietat, compraria una estrella i li posaria el teu nom, de manera que els mons als que donèssis llum fessin del teu crepuscle el seu crepuscle i que, amb la teva davallada, dansessin sota la claror de les llunes que il·lumines.
T’observaria des de la distància sabent que la teva llum i escalfor tard o d’hora m’envoltarien i emplenarien fins el més insòlit racó de la meva vida mundana.
Llançaria llavors al vent amb la seguretat que la teva presència les faria fèrtils, i en recolliria les flors, que et lliuraria com a ofrena.
II
Però si cregués en la propietat i comprés una estrella a la que posar-li el teu nom, viuria amb la por i la inseguretat que algú me la prengués. Els drets de propietat són volàtils com els dents de lleó a mans d’un nen; tothom desitja allò dels altres.
Sentiria ofuscació i ràbia i gelosia si algú s’atrevís tan sols a pronunciar el teu nom, i no podria dansar, ni observar-te de lluny, ni esperar la teva llum ni llançar llavors al vent, car estaria massa ocupat vigilan-te.
III
Afortunadament, no crec en la propietat i no compraré cap estrella a la que posar-li el teu nom.
I, tanmateix, el teu crepuslce serà el meu crepuscle, i dansaré sota les teves llunes, i m’envoltarà la teva escalfor i m’emplenarà la teva llum, i llançaré llavors al vent i en recolliré les seves flors… tot i que cap serà més bella ofrena que la teva lliure i generosa presència.
T’escric des de l’esperança anònima. Des de l’íntim desig que quan creuis aquestes paraules, cap altre nom que no sigui el meu se’t pugui passar pel cap. Una confessió, si ho vols; una declaració, potser. O simplement un peu de pàgina en les nostres vides, cada día un pél més llargues.
Dos comentaris teus m’han extret de la realitat aquests últims dies. El primer feia referència a nosaltres i un hipotètic altre moment de la vida. El segon, a la unicitat d’aquesta i la necessitat d’aprofitar-la. Per mi, el darrer absorbeix el primer, i la síntesi que n’extrec és: la vida som nosaltres, i cal aprofitar-la. O una petita variació: la vida som nosaltres, i ens hem d’aprofitar [mutuament]. Amb aquesta conclusió me’n vaig anar a dormir ahir i continuaré anant-hi fins que el dolor resulti insuportable. Segurament sense pretendre-ho, has agitat la meva vida.
He sentit moltes coses per tu en les darreres hores, dies, setmanes. He sentit goig, primer, afecte, després, estima, a continuació, amor, per últim. Ara ho sento tot alhora i no faré el més mínim gest per evitar-ho. M’agrada sentir-te. Ja formes part de mi. A hores d’ara ja composes unes quantes de les meves sinàpsis neuronals. Amb el sigil de qui entra a casa a mitjanit, de puntetes i sense fer soroll, m’has penetrat la pell i t’has afincat al meu ventricle esquerre. Física i espiritualment, ets dins meu.
Si les condicions no ens fossin adverses, m’agradaria proposar-te un pla. Quedaríem de tant en tant, en un lloc a convenir. En veure’ns, ens abraçaríem amb força i ens balancejaríem lleument. Si ens hi atrevíssim, ens faríem un petó, o dos. Tot seguit ens prendríem de la mà, i caminaríem durant hores, en silenci, fins que les cames ens fessin figa. Aleshores, aniríem a alguna terrasseta o, si fes fred, a un local tancat, i ens recompensaríem amb unes braves i un parell de clares, i aprofitaríem per possar-nos al dia de les nostres coses. Ens acomiadaríem amb una nova abraçada, a ser possible més fonda que la primera, i ens recordaríem que ens estimem.
Amb això, em sembla que podria sobreviure un parell d’anys més. Cada petita trobada seria com un sorbet de llimona en un dia d’estiu.
PD: Aquesta és la meva tàctica. La meva estratègia és…
M’he perdut a mig de bosc
(tard, eren passades les dues)
i els udols de les alzines
m’han recordat que sóc
viu – lliure – salvatge
(no pot ser d’altra manera)
Vora els camps sense llaurar
d’un Empordà
al que m’assemblo cada cop menys
i que ha torbat en tu (el seu prededor natural)
el refugi perfecte per a defugir l’acció,
escric:
Seguiré visquent orfe de terra…
qui sap quants anys més.
Encara t’estimo,
no tant com el primer dia (és clar)
però tampoc menys.
Oh sí oh sí, la vida és meravellosa. Taques de whisky al teclat i no em preocupo per les faltes d’ortografia. Ets meva quan vull i ho dic aquí. Oh sí oh sí, visca la vida, quina cançó tan aborrida.
