T’escric des de l’esperança anònima. Des de l’íntim desig que quan creuis aquestes paraules, cap altre nom que no sigui el meu se’t pugui passar pel cap. Una confessió, si ho vols; una declaració, potser. O simplement un peu de pàgina en les nostres vides, cada día un pél més llargues.
Dos comentaris teus m’han extret de la realitat aquests últims dies. El primer feia referència a nosaltres i un hipotètic altre moment de la vida. El segon, a la unicitat d’aquesta i la necessitat d’aprofitar-la. Per mi, el darrer absorbeix el primer, i la síntesi que n’extrec és: la vida som nosaltres, i cal aprofitar-la. O una petita variació: la vida som nosaltres, i ens hem d’aprofitar [mutuament]. Amb aquesta conclusió me’n vaig anar a dormir ahir i continuaré anant-hi fins que el dolor resulti insuportable. Segurament sense pretendre-ho, has agitat la meva vida.
He sentit moltes coses per tu en les darreres hores, dies, setmanes. He sentit goig, primer, afecte, després, estima, a continuació, amor, per últim. Ara ho sento tot alhora i no faré el més mínim gest per evitar-ho. M’agrada sentir-te. Ja formes part de mi. A hores d’ara ja composes unes quantes de les meves sinàpsis neuronals. Amb el sigil de qui entra a casa a mitjanit, de puntetes i sense fer soroll, m’has penetrat la pell i t’has afincat al meu ventricle esquerre. Física i espiritualment, ets dins meu.
Si les condicions no ens fossin adverses, m’agradaria proposar-te un pla. Quedaríem de tant en tant, en un lloc a convenir. En veure’ns, ens abraçaríem amb força i ens balancejaríem lleument. Si ens hi atrevíssim, ens faríem un petó, o dos. Tot seguit ens prendríem de la mà, i caminaríem durant hores, en silenci, fins que les cames ens fessin figa. Aleshores, aniríem a alguna terrasseta o, si fes fred, a un local tancat, i ens recompensaríem amb unes braves i un parell de clares, i aprofitaríem per possar-nos al dia de les nostres coses. Ens acomiadaríem amb una nova abraçada, a ser possible més fonda que la primera, i ens recordaríem que ens estimem.
Amb això, em sembla que podria sobreviure un parell d’anys més. Cada petita trobada seria com un sorbet de llimona en un dia d’estiu.
PD: Aquesta és la meva tàctica. La meva estratègia és…
0 Respostes a “Paperet arrugat dins la teva guixeta”