Poemes per a Guadalupe, 2002

Quan arribis, el primer que faré serà obrir els enterenyinats porticons del meu balcó i deixar entrar l’escalfor del teu dolç matinar d’agost.
Tot seguit, amb els ulls encara vidriosos del darrer somni d’estiu, em fondré lentament com la neu de finals d’abril i començarà un nou jorn…

el nostre.

……….

em vas dir que era un sol,
i no se’m va ocòrrer res millor que
contestar que tu la lluna.

i ara, penedit,
vull rectificar les meves paraules.

doncs no vull que com sol i lluna
ens perseguim per l’immens paradís celestial
sense mai ésser capaços de trobar-nos.
més aviat voldria ser com el dia i la nit,
que tot i la seva independència
es troben a l’albada
i al capvespre
i, tendrement,
es fonen, i es tornen un, i es confonen…
per després cadascú seguir llur camí,
sabent que la grandesa d’aquest instant
es repetirà eternament.

……….

Pren-me tot:

Des dels llavis que et besen
fins als dubtes i les pors absurdes;

doncs aquest rusc d’inconfessats sentiments,
aquesta teranyina on tan s’hi arrapen
papallones com borinots…
… sóc jo.

Pren-me tot,
no et deixis ni les engrunes.

……….

 

I

Si cregués en la propietat, compraria una estrella i li posaria el teu nom, de manera que els mons als que donèssis llum fessin del teu crepuscle el seu crepuscle i que, amb la teva davallada, dansessin sota la claror de les llunes que il·lumines.
T’observaria des de la distància sabent que la teva llum i escalfor tard o d’hora m’envoltarien i emplenarien fins el més insòlit racó de la meva vida mundana.
Llançaria llavors al vent amb la seguretat que la teva presència les faria fèrtils, i en recolliria les flors, que et lliuraria com a ofrena.

II

Però si cregués en la propietat i comprés una estrella a la que posar-li el teu nom, viuria amb la por i la inseguretat que algú me la prengués. Els drets de propietat són volàtils com els dents de lleó a mans d’un nen; tothom desitja allò dels altres.
Sentiria ofuscació i ràbia i gelosia si algú s’atrevís tan sols a pronunciar el teu nom, i no podria dansar, ni observar-te de lluny, ni esperar la teva llum ni llançar llavors al vent, car estaria massa ocupat vigilan-te.

III

Afortunadament, no crec en la propietat i no compraré cap estrella a la que posar-li el teu nom.
I, tanmateix, el teu crepuslce serà el meu crepuscle, i dansaré sota les teves llunes, i m’envoltarà la teva escalfor i m’emplenarà la teva llum, i llançaré llavors al vent i en recolliré les seves flors… tot i que cap serà més bella ofrena que la teva lliure i generosa presència.