Encens una primera cigarreta,
I no és que t’agradi, però et fa gràcia.
I ja en dus dos, i penses
“tampoc està tan malament”,
i continues, i ja en dus deu i vint i trenta…
i de cop ja fa un any que fumes
però no has escrit ni una línia
i tot i que no t’agrada, continues,
perqué no te n’adones que ha passat tant de temps.
I els amics et pregunten que si fumes,
I tu continues responent que no.
I ja van deu anys i tot sovint encara et dius
que serà l’última, perquè en el fons et fa fàstic.
I cada cop que n’encens una altra
Penses en el teu avi,
Que fumava la mateixa marca:
La de l’home erecte.
I fas cinquanta anys, i els amics et diuen
Que et conserves bastant bé,
Però que aquesta barba ja s’hauria de retallar,
I tu els demanes que, si us plau,
Que si volen fumar millor que surtin al balcó,
Que en aquesta casa no s’hi fuma,
Però encara no caus en si l’accent era obert o tancat.
I celebres les núpcies de plata, i s’acosten les d’or
I tu encara en fumes tres o quatre d’amagat,
I la teva filla gran es queda embarassada
I li recomanes que deixi de fumar,
I tu ja ets avi i t’acostes als vuitanta,
I no estàs gaire bé però no saps perquè.
El paràgraf encara no s’ha acabat
I t’encens una última cigarreta
Abans d’anar-te a fer unes proves
A veure si troben què és aquest mal que hi tens al pit,
I a la teva festa de comiat,
Amb els pocs amics que encara et queden,
Recordes que tot això va començar
Perquè volies ser escriptor.
