Bàsicament, crec que el projecte tal i com estava fins ara havia tocat sostre. El meu primer EP ha tingut una notable acollida, més de la que m’esperava, i ha estat molt ben ressenyat a mitjans com iCat FM i Enderrock, el qual m’omple de satisfacció. Amb la banda hem fet uns quants concerts, principalment per terres gironines, i alguns d’ells han estat molt però que molt rodons; d’altres, més fluixets. Vam superar la primera fase del Sona 9 i,  amb molt bon criteri per part del jurat, no vam passar a la següent ronda. (Per cert, hui he sentit a la ràdio que entre els 3 finalistes hi són La Iaia i els Pulpopop, els companys de ronda. Felicitats!) Amb tot això, em dono per més que satisfet en aquesta primera etapa. M’ho he passat molt bé, he disfrutat molt, però ara vull una altra cosa.

Fa anys que arrossego algunes cançons de les que estan a l’EP. Algunes fa quasi 7 anys! Per altra banda, hi ha cançons que arrossego també de fa anys però que encara no he pogut acabar i que, per tant, no han vist la llum. Amb elles, unes quantes de noves que també tinc pendents d’enllestir, i un parell que ja s’han pogut escoltar als darrers concerts. Tinc moltes ganes de seure i tancar temes, deixar-ne d’altres enrere. Ho necessito de veritat, no puc seguir arrastrant tantes cançons inacabades. A més, tot el nou material té un aire lleugerament diferent, i vull reflexionar a fons sobre el so que necesiten.

Per tot això, encara que algunes persones m’han comentat que no els sembla gaire bona decisió aturar-se quan la cosa començava a prendre forma, penso que és el millor que puc fer. Sempre he dit que no tinc presses i segueixo sense tenir-ne. Poc a poc i bona lletra.

Per últim, tampoc és gens despreciable el fet que acaba de començar el curs universitari i que aquest any m’he proposat remuntar la mitjana. També tinc algun projecte com a Carles Jove (jajaja), concretament: la traducció d’un llibre de’n Zerzan, tot i que encara queden algunes coses per lligar, i preparar algun article decent. I també he plantat un roure i un arboç que necessiten de la meva atenció i mims constants. Ja veurem com acaba tot plegat… XD

Fins aviat! (o no)

El passat diumenge 18 de juliol vaig ser a Palafrugell tocant al festival Tocats Pel Folk, organitzat pel company Jesús Grich i el col·lectiu Nosa. Va ser una vetallada molt i molt especial, amb un públic entregat i absolutament atent, a més de molt generós en elogis i aplaudiments. El festival va anar en constant crescendo, creant-se un ambient cada volta més agradable. Al final, totes les bandes vam interpretar juntes el tema It Takes a Worried Man, un standard del country, que va servir a mode de final apoteòsic. Des d’ací, la meua més sincera felicitació i el més profund agraïment a tota la gent que ho vau fer possible. Esperem que això sigui l’inici d’una bella amistat!

(Fotografia: Lluís Català)

Gruixut parla d’un senglar que l’amic Iscle va estar alimentant durant un any a mig de bosc, amb l’objectiu de caçar-lo algun dia i menjar-se’l. No sé si per sort o per desgràcia la relació es va tallar, i la vam commemorar amb aquesta cançó. La composició i la veu de l’entrada és meva, la veu principal d’en Joan Riba, i el megàfon en Guillem Garcia. Si no recordo malament, l’Adrià d’Alls Nous Piquen era per allà i va fer la bateria amb el Garageband…

Destral és una cançó escrita unes setmanes després d’instal·lar-me al País Valencià. Mica en mica vaig digerint la realitat valenciana, però al principi m’omplia de ràbia! Aquí es poden veure els meus desitjos més canníbals… jajaja! En Guillem Garcia m’acompanya a la veu.

Apa, ja hem fet tots el ridícul!

ens liem a hòsties

i qui guanyi…

que s’ho quede tot.

El diumenge passat vam estar al Sona9 a Banyoles fent el concert de la primera ronda. Va ser un concert extrany per la brevetat i perquè, vulguis o no, aquella extranya sensació d’estar al punt de mira passa factura. Mai abans havia estat tan nerviós abans, durant i després d’un concert… Vaig menjar com un porc, aprofitant el catèring que ens van oferir, però em vaig prometre a mi mateix que si la cosa progressa no sucumbiré de nou a les temptacions dels piscolabis. El so va estar molt bé, i fins i tot la caixa de galetes que em fa de guitarra va sonar com si realment fora una guitarra digna de portar a un escenari, tot i que els meus dits encara estan lluny de comportar-se dignament dalt d’un escenari…

El cas és que va ser un bon dia, un bon concert, i vam descobrir algunes noves propostes que, personalment, em van agradar molt. Els Pulpopop són una gent molt curiosa, amb una posada en escena bastant histriònica que dóna caràcter a una música de per si especial: melodies gens típiques, veus ràpides i ofegades, humor amb serietat. La Iaia, en format trio, molt i molt bons. Els tres músics que eren a l’escenari sabien molt bé el que es feien, i tot i que no em va acabar de convèncer l’ús de loops per a la veu, tenen unes composicions i unes melodies vocals formidables. Crec sincerament que ja tenim guanyadors del Sona9!

I bé, per concloure un dia ja de per si prou especial, una nota a la pissarra de “les nenes” del camp de treball de l’(a)phònica. Amb finals de jornada com aquests, qui no tindria motius per estar content?

Una de les novetats interessants, a part de veure’m acompanyats per uns bons músics i amics, ha estat incloure temes dels altres membres en el repertori. Per una banda, els que en Marc Oller i la Mariona Carreras signen amb Moreira, i per altra les que en Guillermo Héctor signa com a Bardamu. Tot i que les cançons dels dos projectes són ben diferents a les meves, crec que la complementació ha estat perfecta –especialment en els darrers concerts, quan ja estavem tots més calents i ho teniem bastant agafat pels dallonses.

El dimarts 6 vam ingaurar-nos a El Cercle de Girona. Aforament complet, molts amics entre el públic, i bisos. L’espai era estret, nosaltres duiem bastants instruments, i la novatada va ser que vam fer un repertori massa embolicat, que exigia canvis d’instruments massa sovint. Això va provocar que hi haguessin algunes interrupcions, que a voltes es tranqués el ritme, que tot tingués un aire amateur… Però els amics ho toleren tot, per sort! Un bon concert, tothom queda content, i tan sols falta llimar-ho una mica. Aquesta nit cobrem prou bé i venem uns quants cd’s, què més es pot demanar!

Potser perquè tot havia anat massa bé la nit anterior, el concert del dimecres 7 a Figueres va ser tot el contrari. Bàsicament, podem dir que vam tocar pel promotor, l’amo del local, i la seva xurri. La resta de l’aforament va actuar com si no hi fòssim: ni ens miraven, ni ens escoltaven, ni aplaudien… Tan sols un gos va fer coros al final d’Espina. No ens van donar sopar, i vam cobrar just per pagar la gasolina: això sí, cal dir que tenint en compte l’aforament, vam cobrar més de què ens esperàvem. De tornada a casa, em poso un xic pessimista i dic una cosa que penso mantenir: cal sel·leccionar els llocs on es toca. No es pot tocar al primer lloc on et deixin enxufar-hi un aplificador. Hem de respectar allò que fem. No obstant la decepció, cal dir que anem agafant forma i que hem tocat millor que la nit abans.

La de dijous era la data que em feia més por de totes, i les pors es van complir. Tocàvem a Mariscal, la mítica sala rockera de L’Estartit, i per unes cançons com les meves, alçar un concert com aquest era tota una proesa! Per sort, compartiem escenari amb l’Isaac Ulam i, per tant, el batalló de combat era més ampli. A més, Mariscal té una cos que no té cap altra sala: un propietari de puta mare i una família que t’acullen a la seva casa, i la seva taula, com si fossis uns d’ells. El concert fou molt fluixet, així que em limitaré a parlar de l’hospitalitat de’n Llorenç i família. D’entrada, ens van donar tant de sopar que no sabiem si podriem tocar: a més, detall de fer una opció vegetariana per a mi. A taula vam passar-nos-ho d’allò més bé, xerrant i bebent de tot una mica, però especialment de música i vi… Cobrem menys que la nit anterior, però tant li fot, ja que ens ho hem passat de puta mare. Nota a banda: l’Isaac i jo vam ser humiliats pels nostres respectius músics en dues succesives partides de futbolí…

El concert de divendres 9 al Bar Casino de Vidreres va ser una remontada de les guapes. Després de dos concerts fluixets, aquesta nit vam tornar a disfrutar dalt de l’escenari. Abans de nosaltres, es van estrenar els Cohira, uns amics empordanesos que, si tot va bé, se’n sentirà a parlar. Em van agradar. Combinació d’acústic i elèctric amb una molt bona secció rítmica, i temes en genaral bastant rodons. Black Painted Room, de les meves preferides. El públic va ser un públic atent, entregat a les cançons: el públic que a qualsevol músic li agrada tenir.

El darrer dels concerts, el de dissabte 10 a Boadella d’Empordà, era tot un misteri. Un poblet quasi tocant a França on mai haviem estat cap de nosaltres, just abans del Barça-Madrid, i una absoluta incertesa de si aconseguiriem arrossegar algú. L’arribada al poble fou divertida: després de fer uns quants quilòmetres entre mig de prats, quan ja pensavem que ens haviem perdut, arribem al centre del poble i un cotxe se’ns atura al costat al crit de: “Joan Monegre?!”. Era el concejal de cultura que ens venia a rebre. Ell mateix obrí l’actuació llegint uns micropoemes força divertits, tot i que tenia una por escènica que no el va ajudar gaire. Entre tots ells, en destaco un que a tots ens va fer molta gràcia:

– Mare, tinc sanglot

–Doncs pensa en el dia de demà

He de dir que va ser el millor final de gira possible, i no ho dic pel resultat del partit. El públic, format a base de nens i nenes, pares i avis, va estar super atent, van xiular amb nosaltres, ens van fer preguntes entre mig dels temes… totohom callava, tothom escoltava, ens van fer signar discos, i vam rebre un munt de felicitacions. Sense dubte, Boadella és un lloc on serà un plaer tornar. Espero fer-ho algun dia no gaire llunyà.

Acaba de sortir al carrer el meu primer disc. Sí sí! Ho has llegit bé! Un EP de 7 cançons que ha costat anys i panys de gravar, però que finalment ha vist la llum. Es pot comprar i descarregar gratis al web de Subsòl.