Em plau (i m’espanta) anunciar el proper disc d’en Monegre, Tot sovint encara, que sortirà a finals del 2024, quinze anys després de l’anterior.
El primer avançament és Orxata i fartons, un tema que no necessàriament representa el conjunt ni per composició ni per sonoritat però que tenia ja ganes de publicar –una cançó que vaig escriure fa tretze anys quan estava a punt de ser pare per primera vegada.
-
-
Vuit enrere, un endavant
Algunes de vosaltres ja us n’haureu assabentat que he decidit fer un petit descans i deixar de fer concerts per una temporadeta –a excepció dels que puguin sorgir per terres valencianes, que cal obrir camí! La decisió ha estat bastant fàcil i crec que està molt justificada, però en faré quatre pinzellades.
Bàsicament, crec que el projecte tal i com estava fins ara havia tocat sostre. El meu primer EP ha tingut una notable acollida, més de la que m’esperava, i ha estat molt ben ressenyat a mitjans com iCat FM i Enderrock, el qual m’omple de satisfacció. Amb la banda hem fet uns quants concerts, principalment per terres gironines, i alguns d’ells han estat molt però que molt rodons; d’altres, més fluixets. Vam superar la primera fase del Sona 9 i, amb molt bon criteri per part del jurat, no vam passar a la següent ronda. (Per cert, hui he sentit a la ràdio que entre els 3 finalistes hi són La Iaia i els Pulpopop, els companys de ronda. Felicitats!) Amb tot això, em dono per més que satisfet en aquesta primera etapa. M’ho he passat molt bé, he disfrutat molt, però ara vull una altra cosa.
Fa anys que arrossego algunes cançons de les que estan a l’EP. Algunes fa quasi 7 anys! Per altra banda, hi ha cançons que arrossego també de fa anys però que encara no he pogut acabar i que, per tant, no han vist la llum. Amb elles, unes quantes de noves que també tinc pendents d’enllestir, i un parell que ja s’han pogut escoltar als darrers concerts. Tinc moltes ganes de seure i tancar temes, deixar-ne d’altres enrere. Ho necessito de veritat, no puc seguir arrastrant tantes cançons inacabades. A més, tot el nou material té un aire lleugerament diferent, i vull reflexionar a fons sobre el so que necesiten.
Per tot això, encara que algunes persones m’han comentat que no els sembla gaire bona decisió aturar-se quan la cosa començava a prendre forma, penso que és el millor que puc fer. Sempre he dit que no tinc presses i segueixo sense tenir-ne. Poc a poc i bona lletra.
Per últim, tampoc és gens despreciable el fet que acaba de començar el curs universitari i aquest any m’he proposat remuntar la mitjana. També tinc algun projecte com a Carles Jove (hahaha), concretament: la traducció d’un llibre de’n Zerzan, tot i que encara queden algunes coses per lligar, i preparar algun article decent. I també he plantat un roure i un arboç que necessiten de la meva atenció i mims constants. Ja veurem com acaba tot plegat…
Fins aviat! (o no)
-
02/09/10
Plou. No per situar l’escena, sinó perquè plou. És qualsevol hora, tant li fot, i les gavines volen. El plat és net, l’aixeta tancada. El dia passa i la nit empeny. Aviat sona el telèfon i després de set avisos para. L’habitació és buida. És massa d’hora encara. Avui s’ha girat feina. O potser és que ja no tornarà. Això ho pensa el gat, que és molt llest però té gana. El diesel ha pujat dos cèntims. Això no ho pensa el gat, sinó un home. Són feliços, el gat i l’home. A la nevera hi ha figues madures. Figues són figues. Finalment, arriba i en menja una. Una altra. Que bona. Una més i prou. Pel·lícula en valencià. Que bé que parlen. L’hora ideal. Ja no plou.
-
Tocats Pel Folk
El passat diumenge 18 de juliol vaig ser a Palafrugell tocant al festival Tocats Pel Folk, organitzat pel company Jesús Grich i el col·lectiu Nosa. Va ser una vetallada molt i molt especial, amb un públic entregat i absolutament atent, a més de molt generós en elogis i aplaudiments. El festival va anar en constant crescendo, creant-se un ambient cada volta més agradable. Al final, totes les bandes vam interpretar juntes el tema It Takes a Worried Man, un standard del country, que va servir a mode de final apoteòsic. Des d’ací, la meua més sincera felicitació i el més profund agraïment a tota la gent que ho vau fer possible. Esperem que això sigui l’inici d’una bella amistat!
(Fotografia: Lluís Català)
-
Divertimentos (this is only entertainment)
Avui remenava l’ordinador a la recerca d’arxius inútils per tal d’alliberar una mica de memòria, i m’he trobat amb uns divertimentos que vam fer a Girona a casa dels amics quan les nits se’ns queien a sobre. Eren nits d’anar a dormir tard i matins d’aixecar-se aviat per arribar a classe de Teoria del Coneixement. Una época ja tancada… però aquí queden uns records de les hores passades a la vora del foc.
Gruixut parla d’un senglar que l’amic Iscle va estar alimentant durant un any a mig de bosc, amb l’objectiu de caçar-lo algun dia i menjar-se’l. No sé si per sort o per desgràcia la relació es va tallar, i la vam commemorar amb aquesta cançó. La composició i la veu de l’entrada és meva, la veu principal d’en Joan Riba, i el megàfon en Guillem Garcia. Si no recordo malament, l’Adrià d’Alls Nous Piquen era per allà i va fer la bateria amb el Garageband…
Destral és una cançó escrita unes setmanes després d’instal·lar-me al País Valencià. Mica en mica vaig digerint la realitat valenciana, però al principi m’omplia de ràbia! Aquí es poden veure els meus desitjos més canníbals… jajaja! En Guillem Garcia m’acompanya a la veu.
Apa, ja hem fet tots el ridícul!